Idees, pensaments i (bastantes) tonteries

M'aventurava jo intrèpidament per l'excitant Via Laietana amb el meu nou artefacte motoritzat, amb les limitacions de velocitat i maniobriabilitat que la meva poca pericia m'impossen, quan de sobte el tràfic s'ha densificat per una causa poc entenedora. El cas és que el carril de pujada anava net com les rondes un dia de cada dia a les 3 del matí i que el trànsit fins aquell punt, pel centre de Barcelona, havia estat raonablement fluid. Ja em veieu a mi entremig de les fileres de cotxes provant d'avançar de forma poc ortodoxa i essencialment maldestre, ajudant-me de les meves dues cames a mode de crosses, recordant aquells primers passos amb la bicicleta ajudat per les salvadores rodetes posteriors. La situació començava a ser insostenible i sobretot veient com els nostres companys motoritzats (a quatre i dues rodes) que avançaven pel carril contrari, ho feien amb una fluidesa envejable. Supero amb les dificultats descrites la plaça de la Catedral i la conjunció dels carrers Jaume I i Princesa. En un moment, gràcies a la meva embergadura, aconsegueixo veure que en un punt no gaire més avançat de la via, el tràfic es decongestiona de forma quasi màgica. Algo extrany passa penso...Avanço com puc i tres o quatre barrets vermells a la vorera dreta m'alerten que, efectivament alguna cosa fora de lo normal succeeix...uns segons després, la visió definitiva de les causes d'aquell embús: al centre de la calçada, un altre propietari d'un barret vermell, acompanyat d'algú amb la mateixa indumentària, però amb un barret, aquest cop, blau, està rebent lliçons de regulació del tràfic. El semàfor a l'alçada d'aquest manté una intermitència d'una llum ataronjada.

Vagi per davant el meu respecte a aquesta ancestral professió del funcionari de la seguretat pública, en la seva versió més clàssica i entranyable de regulació del trànsit. Dit això, no em deixa de soprendre la facilitat amb la que els poders públics disposen del nostre temps i la nostra movilitat com si aquest fós un dret, sempre subjecte a l'interés general. Desconec el procediment que havia dut aquell mosso novell a regular el tràfic d'una important artèria barcelonina i els passos que havia tingut que prendre; el que semblava evident, era que la seva perícia era similar a la meva amb la moto i que ha ocasionat un embús de dimensions considerables. En qualsevol cas considero, que si hi ha un instructor al costat, aquest hauria de prendre les regnes de la situació quan el seu pupil les ha perdut de forma més que evident... Més enllà d'això, no hi ha altres formes, llocs i moments per fer aquest tipus de pràctiques? En fi, segurament els habitants del primer món ens queixem de futilieses però ep!! son les nostres futileses i encara ens queda la sana costum de marcatge i crítica del poder públic, encara que aquest s'acaba sempre perdent en la immensitat del ciber espai.

Amb ulls plorosos i incrèduls observo l'artefacte motoritzat sobre dues rodes que, entre d'altres coses, ha de suposar el meu adéu, espero que, definitiu al Metro de Barcelona. La presió dels amics ja motoritzats, contrariats per un volum, el meu, que feia certament molesta la meva condició de paquet (des d'aquesta humil tribuna, gràcies a tots ells), així com la inviabilitat de seguir confiant en la benvolguda línia de metro de BCN; m'han fet prendre aquest pas. Què dir de l'estimada xarxa de metro i més concretament de la seva L3, de la que m'he convertit en usuari habitual durant el darrer any? Què dir de la veu metalitzada de damisel.la anunciant que el temps d'espera és superior a l'habitual (com si l'habitual fos poc)? Què dir dels rètols anunciant la imminent entrada del tren i de com aquest, de forma gairebé houdiniana, passa dels escasos segons als llargs minuts d'espera sense que cap comboi hagi fet acte de presència? Què dir de les injustificades, eternes i no gens excepcionals aturades en cada estació? Què dir de l'emoció de que cada parada pot convertir-se en el contrapeu del teu dia, que et fa arribar tard a aquella reunió o a aquella cita? I sobretot, què dir de les entrades triomfals a l'estació de Valldaura, en la que el conductor, molts metres abans que s'arribi a l'andana, redueix la marxa per entrar-hi com el mateix Cèsar estic segur que feia a l'antiga Roma després de qualsevol victòria per gaudir de cada instant? Gràcies pel detall senyors conductors, impagable la sensació de poder viure amb tota la seva plenitud d'aquells darrers moments de viatge amb el cremallera. Tot això amenitzat per una sobredossis d'informació dels responsables de TMB, en que cada moment et mantenen infomat de les incidències i dels seus motius. Per tot això no puc fer més que donar-vos les gràcies i desde el meu racó més profund del meu cor, dir-vos que gràcies per voler afegir emoció al nostre dia a dia, però que haurien de saber que qui vulgui passar una estona al tren de la bruixa, pot gaudir-ne en alguna de les festes majors que periòdicament s'estenen per la nostra geografia. Voldria dir-li Senyor TMB, que la seva proposta de movilitat no és una opció, és un "si no hi ha més remei...", que el seu servei dista molt de ser el que els usuaris paguen i mereixen i que els recordin una mica més, per què d'apujar el preu dels billets el dia 1 de gener el 10% no se'n obliden mai.

La recentment estrenada "Salvador", juntament amb un cert coneixement personal de la familia d'aquest darrer revolucionari, m'han endinsat a la lectura de la biografia de l'Oriol Solé Sugranyes; mort per la Guàrdia Civil als boscos de Navarra, l'abril del 1976, en ple procés de desintegració de la dictadura franquista.

Oriol Solé va ser un dels fundadors del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), segurament el seu principal ideòl.leg, malgrat que per la història, el seu membre més emblemàtic serà Salvador Puig Antich, mort en cirumstàncies que tots coneixem. Dos referents per la història, d'un grup, que no creia en màrtirs. Oriol Solé representa una època de desitg de llibertat i de contradicció en les idees, segurament ocasionades per l'inici de la fi del pensament monolític de la dictatura i per cert desengany del comunisme. El MIL neix com un moviment obrer, malgrat que no hi ha obrers entre els seus 13 membres, però es radicalitza amb el maig del 68 i està influit per moviments d'alliberament nacional de les colònies africanes i per l'admiració de la revolució cubana i d'altres països llatinoamericans, així com per la guerrilla del Che, la del Vietnam, la Baaden Meinhof i ETA. El MIL protagonitza accions d'agitació armada (com a ells els hi agradava autoanomenar), encaminats al suport de la lluita obrera, protagonitzant diferents atracaments (expropiacions) a bancs, caracteritzades en molts casos, per molta voluntat, però certa descoordinació i improvització.

Més enllà del detall del seu perfil de personalitat i ideològic (que el llibre explica desde bastantes (masses?) prespectives), personalment m'ha interessat la persona com a símbol d'una època i de moltes altres persones i com és possible que una persona com l'Oriol Solé i tots els seus altres companys, puguin ser desconeguts per la gran majoria de la nostra societat. Amb independència del nostre pensament polític, considero que és un acte de justícia que un poble recordi (al menys conegui) a les persones que van lluitar (morint o no) per que tal un dia nosaltres poguem escriure el que ens rota sense por de ser censurats, perseguits i empresonats. Deixant de banda el procés de recuperació de la memòria històrica, tant necessari i oblidat fins fa no gaire, personalment opino que el poble català està tant acomplexat, davant la història i dels nostres veïns, que, no diré que renega, però si que no ha fet res per donar a conèixer casos com els de l'Oriol Solé. A més de la nul.la col.laboració dels poders públics, en l'àmbit de Catalunya, el seny català s'ha imposat en tot aquest procés, no fos cas que un excés de mirar-nos al melic emprenyés als "del costat"...i tot això ho dic, sent conscient de la personalitat polièdrica de l'Oriol Solé que anava molt més enllà del seu catalanisme.

Malgrat el pas dels anys, no és injustificat el raonament de l'autor en el sentit que algunes de les idees de l'Oriol Solé i del MIL han trascendit al seu moment històric; així, era un grup que no creia en una traspàs no repturista entre dictadura i democràcia, certs tics encara presents després de 30 anys, em sembla que els hi donen la raó. El MIL era un grup que es basava en termes com l'antisistema, l'antiautoritarisme, l'antiglobalització,...(sona bastant actual, no?).

No voldria tancar aquest comentari sobre dos apunts biogràfics de la seva vida, que entenc que el defineixen en tota la seva dimensió. En primer lloc, la seva fugida de la presó de Perpinyà quan li quedaven 5 dies per complir condemna i per l'altra la de la presó de Segòvia, en plena sensació general que l'amnistia que els faria a tots lliures, i que l'"entranyable" Joan Carles I va prorrogar injustificadament, era imminent. Com diuen que deia entre barrots "La primera obligació d'un pres, és fugir", frase que va portar fins a l'extrem i que el va matar el 6 d'abril del 1976, als boscos de Navarra, a 800 metres de França, el que llavors, significava, la llibertat.

La sentència d'un tribunal alemany, que obliga a un ISP a esborrar les direccions IP dels usuaris que hagin accedit a Internet, és una bona notícia per la nostra privacitat a la xarxa. Sobta la sentència, més en un moment en que la UE va en la direcció contrària i així ho ha plasmat en la recent directiva que obliga als ISP's retenir totes les nostres dades de connexió, pel supòsit que siguin necessàries per investigacions contra el terrorisme.

Veurem com acaba (o com continua, pq està lluny d'acabar-se), la constant lluita entre seguretat i privacitat. De moment els alemanys (al menys el jutge de torn), desmostren que potser no tot s'hi val per lluitar contra la teòrica amenaça terrorista.

Si voleu veure la notícia complerta, feu click [aqui]

Avui he tingut el dubtós honor de ser un dels primers usuaris "afectats" per les noves normes de seguretat aeria que s'apliquen a tota la UE. No voldria que la crítica que estic a punt d'evacuar sigui entesa com un despreci a la teòrica amenaça terrorista, però si que entenc que avui, tristament, s'ha donat un passet més en la retallada de drets a tots el ciutadants de la UE (unió basada, a més dels motius econòmics, en el respecte i la voluntat d'universaltzar els drets humans). La qüestió és que desde els atemptats de l'11S a NY i Washington, les retallades de drets (previsibles) als EUA, han anat arribant de forma lenta però imparable a l'àmbit de la UE. Ens diuen que és per la nostra seguretat, però tinc la impressió que el ciutadà mitjà (i la classe dirigent), pensa que totes les mesures de seguretat imaginables, no podrien frenar la capacitat d'acció d'un terrorista, si aquest realment, té aquest propòsit...així doncs, ¿què estem fent? ¿tenen raó de ser aquests controls genèrics i a l'engrós de cadascun de nosaltres? I no parlo només en l'àmbit aeri; no son poques les propostes per controlar la nostra activitat a la Xarxa o en d'altres àmbit com el de les finances. La meva resposta a aquestes preguntes ha estat donada en molts medis i per molts entesos i entenc que no és altra que la voluntat dels poders reals de crear un estat de por latent en cadascun de nosaltres; així no interessa que no es parli de l'amenaça terrorista durant massa temps i, regularment, els EUA o desde la pròpia UE (sobretot al RU), ens recorden que l'amenaça segueix allí i que pot venir embasada en una ampolla d'aigua mineral...extendre una por latent, més que real, entre els ciutadants, pot convertir-se (i de fet així és) en la gran raó que justifica les retallades de drets. 1984 ve al cap sense gran necessitat d'imaginació.

Dit això, no cal dir que les imatges d'avui a l'aeorport eren francament espectaculars: des dels homes de trajo i corbata aguantant-se els pantalons per la obligatorietat de passar els cinturons per l'scaner, fins àvies ficant les cremetes de bellesa en boses expressament dissenyades. Els passatgers (què vols fer) a aguantar estoicament i a alguns ens ha vingut al cap, la poca feina que tindran als aeroports, si algun dia (amb l'ajuda del Tot Poderós i de tots els elements de la Terra), fa l'aparició estelar a BCN el benvolgut TGV (AVE per ser políticament correctes).

Bon dia he anat a triar per anar a Madrid, si senyor...el dimoni, llucifer, Carod, digueu-li com vulgueu, el tornaran a tenir per esmorzar, dinar i sopar i, per si això no fos poc, ha tornat de la mà d'un cordovés, la broma del destí no podia ser més cruel; admeto el meu error en el convenciment que tot apuntava una Sociovergència...descartada (aparentment) aquesta opció, no tinc cap dubte que el Tripartit II (l'amenaça fantasma), era la millor opció. CiU ha d'assumir que la seva tàctica de tots contra mi que van plantejar a la campanya, se li ha girat en contra i que sino la modifica pot trobar-se com el PP a nivell espanyol: només gobernarà si té majoria abosulta...m'alegro que CiU i tots els cercles de poder que va crear durant 23 anys, es quedi fora de la Generalitat. L'únic però és el President Montilla, una figura debilitada per les eleccions de l'1N i de dubtosa tradició catalanista (inclús catalana a seques). Només desitjo un Tripartit més unificat (ho necessitaran amb el que els hi ve a sobre), amb més pes específic d'ERC i ICV. La vida dona poques vegades segones opcions i espero (i desitjo) que aquesta sigui aprofitada.

Per si això no fos poc va, i el Madrid, el dia que havia d'esgarrapar-li dos punts al Barça, perd a casa...ai, ai, ai que la conjura de Getafe ha durat ben poquet...

El que deiem, les alegries a casa dels pobres duren ben poquet...

Prometo article relacionat amb la meva vida, en la seva vessant d'aficionat a la Penya...els lectors mereixeu explicacions sobre aquesta anomalia...el que no em puc estar és d'incloure la cistella de Rudy a l'última dècima a Màlaga el passat dijous dia 3N...coses que es poden fer amb una dècima de segon o Rudy, nano, no ens animis que després ens pensem que podem guanyar a qualsevol i ens arriben les hòsties..